Author Description

En el llarg camí de la institucionalització d’un organisme de govern autònom per a Catalunya hi ha una primera etapa fundacional en molts aspectes: la Mancomunitat (1914-1925). Al cap d’un segle de la seva creació, la historiografia reclama anàlisis innovadores d’una institució de la qual sembla que ja s’ha dit tot. Doncs què hi ha de nou? Què en podem aprendre? D’entrada, la conclusió més evident és que la Mancomunitat de Catalunya representà un tombant, un primer espai d’autogovern català, amb totes les limitacions que es vulgui. A partir d’aquest axioma, diversos historiadors valoren el fet institucional d’enorme transcendència que suposà la institució, des de la distància en el temps i amb el pas d’experiències similars però diferents al llarg del segle XX i fins avui dia. A la darreria de la segona dècada del segle XXI i passades les experiències autonòmiques catalanes de la Segona República i del període postfranquista actual, la Mancomunitat de Catalunya sembla una antigalla historiogràfica d’una preautonomia que quedà superada, sobre la qual, avui dia, pocs en referencien èxits i influències. No obstant això, cal afrontar aquell moment axiomàtic des de noves perspectives per a copsar-ne la transcendència, per a entendre el tall que va suposar en la societat catalana i en la trajectòria del catalanisme, com també en la mirada espanyola de la gestió autònoma de la vida pública a l’Estat. Aquesta monografia aborda una àmplia selecció de temàtiques que pretenen actualitzar els estudis sobre la Mancomunitat: des de la seva implicació nacional catalana, en institucionalitzar el primer poder català contemporani, fins a les mirades exteriors sobre aquesta realitat dins el context de la Gran Guerra; des del paper dels intel•lectuals noucentistes fins a l’oposició espanyola a un projecte del qual s’albiraven etapes posteriors de major projecció; des de la creació d’un funcionariat català fins a la realització d’una política esportiva. A través de la visió d’una desena