Author Description

L’arròs es conrea a l’Empordà des de mitjan segle xv. És un conreu que implica una infraestructura hidràulica per facilitar el regadiu. Els senyors dels molins ho són també de l’aigua. A fi de portar l’aigua als camps d’arròs, s’estableix una negociació entre les parts implicades: senyors dels molins i de l’aigua, senyors útils de les terres i universitats pel terme de les quals ha de passar el canal de reg. Les collites d’arròs són altament lucratives, raó per la qual els que en reben les rendes proposen d’ampliar la superfície conreada. Algunes universitats invoquen el bé superior de la salut i en demanen la prohibició. Aquestes diferències generen una forta conflictivitat que es canalitza per diferents vies. D’aquesta conflictivitat, n’han quedat rastres documentals, i aquí se’n fa una selecció: des de la posició dels contraris, amb informes mèdics que atribueixen la sobremortalitat al conreu, i des de la dels partidaris, que sol·liciten autoritzacions a l’Audiència o a la Intendència per conrear l’arròs lliurement. Les posicions enfrontades acaben amb llargs processos judicials, però també amb actuacions de sabotatge. A fi de preservar el conreu, molt lucratiu per als productors, i la salut pública, l’Audiència imposa una reglamentació (1767, 1775) que estableix una divisió de les terres d’arròs en cinc parts; així, de manera rotatòria, cada partió conrea arròs un any de cada cinc. Cap dels sectors no s’avindrà a la mesura. El 1797 esclatarà la revolta que posarà fi al conreu de l’arròs.